El top 10 de la cartellera de cinema a Barcelona aquest gener

De què va? Han passat dos anys des que el tràgic naufragi d'un vaixell pesquer va sacsejar un petit poble mariner gallec. El dol ha estat insuportable, però els vilatans decideixen que és el moment de recuperar la seva rondalla, l'agrupació de música tradicional de la qual formen part gent de totes les edats, i tornar a competir contra els pobles veïns en un concurs. Entre panderetes i gaites, diversos personatges, grans i petits, trobaran novament la il·lusió de viure.

Per què l’has de veure?

La pel·lícula abraçada d'aquestes festes arriba de la mà d'un Daniel Sánchez Arévalo que connecta amb l'esperit de la seva anterior i fantàstica Primos (2011). Apartat del cinema en els darrers sis anys, el cineasta aposta per un cinema obertament popular en el millor dels sentits: humanisme i personatges amb ànima, honestedat i empatia, i un equilibri perfecte de drama i comèdia, amb una història senzilla i confortable, que toca temes com el dol i la superació de la pèrdua. Un relat coral amb un grup d'actors que funciona com una orquestra, o com una rondalla, molt ben afinada: Javier Gutiérrez, María Vázquez, Tamar Novas, Carlos Blanco o els joves Judith González i Fer Fraga. Una preciositat.

Quan s'estrena? 1 de gener.

Dir.: Daniel Sánchez Arévalo (Espanya, 2025). 112 min.

De què va?

Sota el nom artístic de Lightning & Thunder, el matrimoni format per Mike i Claire Sardina va passar anys formant un exitós duet tribut de la música de Neil Diamond i Patsy Cline. Però més enllà de la seva lluita perseguint un somni i mirant de sortir del circuit musical més marginal per aconseguir pagar les factures, la seva és una història marcada per algunes circumstàncies dramàtiques, encarades amb cançons, entusiasme, amor i vestits de lluentons.

Per què l’has de veure?

Ja coneixíem el talent musical de Hugh Jackman, presentant els Oscar de 2009 o actuant als escenaris de Broadway a The Music Man o a The Boy from Oz. També al cinema, a Els miserables i a El gran showman. No és, doncs, cap sorpresa que l'actor australià interpreti els temes de Neil Diamond de forma tan competent. Sobta una mica més veure una feliçment recuperada Kate Hudson demostrant les seves habilitats vocals. La magnífica feina de tots dos, i la seva gegantina química, són motius més que suficients per justificar pagar l'entrada per veure una pel·lícula que, tot i els seus excessos melodramàtics (basats, això sí, en fets reals), es converteix en una festa per als fans de Neil Diamond. I no només. Song Sung Blue és, en definitiva, un homenatge al llegat d'un artista que, com Jackman afirma en alguns moments del metratge, va ser molt més que l'autor de Sweet Caroline.

Quan s'estrena? 9 de gener.

Dir.: Craig Brewer (EUA, 2025). 131 min.

De què va?

L'any 1959 es disparava el tret de sortida d'un moviment cinematogràfic que passaria a la història: aquella nova onada de cineastes francòfons, amb noms com els de François Truffaut, Claude Chabrol, Agnès Varda o Jacques Rivette. I òbviament el d'un Jean-Luc Godard que dirigia una de les icones de la Nouvelle Vague, Al final de l'escapada, protagonitzada per Jean-Paul Belmondo i Jean Seberg.

Per què l’has de veure?

Amb una encantadora lleugeresa, i a mig camí entre el sentit homenatge i la didàctica lliçó d'història del cinema, Nouvelle Vague recrea amb detall, i a mode de making of, el rodatge d'Al final de l'escapada. Rodada en el mateix blanc i negre i format quadrat de l'original, Richard Linklater continua demostrant la seva inspirada fiabilitat, sigui quina sigui la singularitat de la seva proposta. Pràcticament encadenada a la molt notable, i recentment estrenada, Blue Moon, la nova pel·lícula de Linklater encerta en triar el seguit d'actors que interpreten enormes referents del cinema: Guillaume Marbeck clava el Godard de ficció, Zoey Deutch està fantàstica com a Jean Seberg i Aubrey Dullin recrea la masculinitat de Belmondo. Tot plegat és una festa cinèfila i una celebració de Linklater de la creativitat més transgressora i lliure.

Quan s'estrena? 9 de gener.

Dir.: Richard Linklater (França, 2025). 105 min.

De què va?

Les memòries de l'escriptora i professora Lidia Yuknavitch traduïdes en imatges per Kristen Stewart: el tortuós camí de recuperació d'una dona que va patir abusos sexuals del seu pare i que va nedar (metafòricament i també literalment; quan veieu la pel·lícula ho entendreu) les tèrboles aigües de l'addicció a les drogues i a l'autodestrucció. Narrada en quatre capítols i de forma no lineal, La cronología del agua segueix la peripècia d'una dona que creix en un entorn marcat per la violència i l'alcohol, que escapa de la seva família i perd un fill, que entra a la universitat i troba refugi en la literatura.

Per què l’has de veure?

Pel retrat poderosament feminista, íntim i desacomplexat d'una dona que supera l'abús sexual i les addiccions. Una pel·lícula independent i tremendament arriscada a tots els nivells que mostra la desconnexió de Kristen Stewart de la indústria que un dia la va convertir en musa d'adolescents gràcies a la saga Crepuscle. Allunyada del focus mediàtic i entregada a cineastes com David Cronenberg i Olivier Assayas, que van contribuir a trencar la seva imatge d'estrella de Hollywood, ara Stewart debuta com a directora amb una història duríssima i visceral, sí, però també profundament inspiradora.

Quan s'estrena? 9 de gener.

Dir.: Kristen Stewart (Regne Unit, 2025). 128 min.

De què va?

Plorar en funerals, fer-se passar pel nuvi d'una dona que es casa en secret amb el seu amant, convertir-se en un periodista que entrevista una antiga estrella de cinema oblidada... aquests són alguns dels papers que ha d'interpretar un actor nord-americà establert a Tòquio quan accepta una feina ben peculiar: formar part d'una agència de famílies de lloguer, on li tocarà interpretar tota mena de personatges en situacions més o menys incòmodes de la vida quotidiana dels clients que contracten els seus serveis.

Per què l’has de veure?

Per contrastar el renaixement de Brendan Fraser després d'endur-se l'Oscar al millor actor per La balena (2022). L'intèrpret no només es defensa bé parlant en japonès, sinó que també hi aporta honestedat i vulnerabilitat a un personatge mig perdut en una cultura que està a anys llum de la seva. Rental Family serveix també per conèixer un tipus d'empreses que existeixen al Japó des dels anys 80, però que en els darrers temps han viscut un enorme creixement per l'epidèmia de solitud (en paraules de la directora del film, la japonesa Hikari) que impera en una societat cada vegada més individualista. Més enllà d'això, som davant d'una d'aquelles pel·lícules no aptes per a cínics, una feel-good movie amb totes les lletres.

Quan s'estrena? 9 de gener.

Dir.: Hikari (Japó, 2025). 103 min.

De què va?

Mentre intenta gestionar l'estranya malaltia de la seva filla, una terapeuta s'enfonsa cada dia més per culpa de les repetides absències del seu marit, per l'enfrontament obert amb el seu propi psicòleg i per una mudança obligada per les circumstàncies que l'acaba instal·lant en un hostal de mala mort.

Per què l’has de veure?

Cap dubte que l'exhibició de Rose Byrne és el gran reclam que justifica pagar l'entrada. L'actriu ha trobat el millor personatge d'una carrera darrerament concentrada en comèdies serièfiles com Platónico o Physical. La pel·lícula i la seva directora, Mary Bronstein, proposen una insòlita mirada, tant divertida com crua i desquiciada, a les complexitats i les culpes de la maternitat, que se suma a una tendència recent de dones cineastes que han abordat el tema fugint dels tòpics (de la Mar Coll de Salve María a la Lynne Ramsay de Die My Love). Però el cop amagat de Si pudiera, te daría una patada el trobem en la immersió que proposa a la ment d'una protagonista en ple col·lapse emocional. I és aquí on brilla una Rose Byrne en mode kamikaze, merescudíssima guanyadora de l'Os de Plata a la darrera Berlinale.

Quan s'estrena? 16 de gener.

Dir.: Mary Bronstein (EUA, 2025). 113 min.

De què va?

Hamnet, i no Hamlet, adapta el llibre homònim de Maggie O'Farrell, i no l'obra immortal de William Shakespeare. Tot i que l'escriptor més famós de la història no és aliè al relat que s'explica, perquè n'és el protagonista. Hamnet, que no Hamlet, fabula sobre el suposat procés, tràgic i dolorós, pel qual l'autor i la seva dona Agnes van passar quan un dels seus fills va morir per culpa de la pesta. Va ser llavors quan, mentre l'Agnes s'enfonsava pel dolor, Shakespeare es va submergir en el desenvolupament de la seva obra més coneguda, aquesta vegada sí, Hamlet.

Per què l’has de veure?

La crítica nord-americana, com l'europea que la va descobrir a festivals com el de Valladolid (on es va endur el premi del públic), és pràcticament unànime a catalogar Hamnet com a obra mestra, i a col·locar-la al capdamunt de les apostes per arrasar en la propera gala dels Oscar. Que adapti una novel·la supervendes de Maggie O'Farrell, que aquí també fa de coguionista, només augmenta les ja elevades expectatives al voltant de la seva estrena. Més motius per gaudir-ne: la bellesa de les imatges i el pols narratiu amarat d'emocions d'una Chloé Zhao que compta amb la complicitat en la producció d'Steven Spielberg, i la seva fabulosa parella protagonista, formada per Paul Mescal i una Jessie Buckley que centra el punt de vista d'un commovedor, i a estones devastador, relat d'amor i de mort. Tot plegat assegura que som davant d'una de les millors propostes cinematogràfiques de la temporada.

Quan s'estrena? 23 de gener.

Dir.: Chloé Zhao (Regne Unit, 2025). 125 min.

De què va?

Inspirat lliurement en la figura de Marty Reisman, prodigi del tennis de taula de principis dels anys 50, el protagonista d'aquesta pel·lícula és un buscavides que somia ser campió del món amb la pala, i no pensa aturar-se davant cap entrebanc. L'arrogància i el carisma del jove Marty, jueu de classe treballadora en plena postguerra, es converteixen en un imant per a tots aquells que s'hi acosten. Tanta és la seva capacitat de seducció que passa de vendre sabates a lluitar pel campionat mundial de tennis de taula, convencent tothom de deixar-li els diners que necessita per viatjar per mig món perseguint el seu somni.

Per què l’has de veure?

Els designis de la indústria han volgut que els germans Safdie, icones del cinema indie amb títols com Good Time i Diamantes en bruto, hagin hagut de separar els seus camins per presentar en el mateix any dos atípics biopics esportius amb protagonistes que presenten les seves credencials per optar als propers Oscar. Ja vam parlar en aquesta secció de la feina de Dwayne Johnson a The Smashing Machine i ara és el moment de posar el focus en Timothée Chalamet. Després de perdre'l l'any passat interpretant Bob Dylan a A Complete Unknown, el jove actor torna a fer un autèntic (i elèctric) tour de force en una pel·lícula adrenalítica amb la qual Joshua Safdie es revela com un deixeble que ha recollit l'energia d'un jove Martin Scorsese. Marty Supreme és capaç de jugar amb els gèneres i els tons, de reconstruir una època (els Estats Units, però també el Japó o Egipte, dels anys 50) i de fer una interessantíssima relectura del somni americà.

Quan s'estrena? 30 de gener.

Dir.: Joshua Safdie (EUA, 2025). 149 min.

De què va?

Després d'uns anys vivint al camp, una dona torna amb les dues filles a Taipei per servir fideus en un bulliciós mercat nocturn. Els problemes econòmics, el funeral del seu exmarit, la relació de la seva mare amb el tràfic de persones i una relació sexual amb el seu cap agreujaran els vincles de la protagonista amb la seva prole. I, enmig de tot això, l'avi assenyala la maledicció de les dones esquerranes.

Per què l’has de veure?

Per descobrir la veu d'una col·laboradora habitual de Sean Baker: el director d'Anora intercanvia els papers habituals i és aquí coguionista, muntador i productor del debut de Shih-Ching Tsou. La cineasta taiwanesa té al currículum pel·lícules de Baker com Tangerine (2015), The Florida Project (2017) o Red Rocket (2021), i ara demostra que té una potent mirada pròpia, apostant per una tendresa que narrativament es recolza en el punt de vista d'una nena. Una altra de les característiques destacables de La chica zurda arriba amb la demostració de les possibilitats de fer servir un telèfon mòbil com a càmera, cosa que facilita la immersió en un ambient tan frenètic com el dels mercats taiwanesos. El retrat que fa Shih-Ching Tsou de la seva ciutat natal completa una proposta colorista, càlida i lluminosa.

Quan s'estrena? 30 de gener.

Dir.: Shih-Ching Tsou (Taiwan, 2025). 108 min.

De què va?

Què hauria passat si la popularíssima sèrie Aída hagués continuat unes temporades més, multiplicant la necessitat de la seva protagonista, Carmen Machi, d'abandonar la producció per dedicar-se a d'altres projectes? I si els seus companys l'haguessin pressionat per renovar el seu contracte? Mentre la temporada acaba, l'actriu només vol que els guionistes escriguin un final pel seu personatge.

Per què l’has de veure?

Per l'enginyós gir de guió que trenca qualsevol expectativa davant el retorn d'una sèrie històrica. Lluny d'allargar-la amb un episodi cinematogràfic extra, Aida y vuelta ofereix una divertidíssima mostra d'autoficció en la qual tots els actors i actrius de la producció de Mediaset es riuen d'ells mateixos, del mort i de qui el vetlla. Igualment, la pel·lícula recull aquelles crítiques que havia rebut en el seu moment per l'ús d'acudits racistes i homòfobs i és capaç d'actualitzar-los: així, apunta i dispara cap al MeToo, cap a la cultura de la cancel·lació, cap al comportament de les celebrities i, fins i tot, cap a un recent anunci ben mediàtic sobre la salut d'un dels seus protagonistes. Tan indicada per als fans d'Aída com per a aquells que volen conèixer què s'amaga entre les bambolines d'una sèrie d'èxit. Molt recomanable.

Quan s'estrena? 30 de gener.

Dir.: Paco León (Espanya, 2026). 100 min.