[category]
[title]
“Matxacar a Hitler gràficament”. Aquest va ser l’encàrrec que el Ministeri d’Informació britànic va fer a l’artista català Mario Armengol l’any 1940, quan el van contractar com a caricaturista. Les paraules les posa Plàcid Garcia-Planas, cap de la secció Internacional de La Vanguardia i comissari de l’exposició Tinta contra Hitler juntament amb Arnau Gonzàlez i Vilalta. La mostra ens acosta a aquesta figura desconegudíssima que va convertir-se en l’únic artista català i espanyol en col·laborar massivament en la propaganda dels aliats durant la Segona Guerra Mundial.
La seva tasca no era fàcil: calia ridiculitzar el Führer, sí, però també criticar estratègies militars, avergonyir els països neutrals i assenyalar errors, incongruències i malestars en l’enemic. L’humor gràfic, en temps de guerra, havia d’anar acompanyat d’una sensibilitat especial que obligava l’artista a evitar les bromes absurdes, afilar l’enginy i, sobretot, estar pendent de l’actualitat bèl·lica. L’encàrrec era crucial per mantenir la moral dels Aliats durant la guerra i per empetitir, a ulls dels civils, l’amenaça de l’Eix. Mario (a vegades signava així els seus dibuixos, altres amb el cognom Armengol) va lluitar en la Segona Guerra Mundial com un soldat que disparava a cop de tinta.
Però abans de combatre el nazisme amb l’humor, Armengol ho va fer amb el fusell. Fill d’industrials tèxtils terrassencs i republicà desencantat, l’any 1938 es va allistar a la Legió Francesa i va ser destinat al Sàhara i als fiords noruecs de Narvik per frenar l’expansió alemanya cap a l’Àrtic. Ho va dibuixar en caricatures al Regne Unit, tot just arribat de les batalles de Noruega de 1940 i de la retirada Aliada de França. És aleshores quan el govern de Churchill el contracta, tot i que ni abans ni després va exercir de ninotaire.
Aquesta falta d’experiència es nota en els dibuixos, que podrien ser de ninotaires força diferents. Armengol varia d’estil, de personatges, de traços i de colors, com si ell sol fos dues o tres persones. “És un ninotaire a la recerca dels seus ninots”, diuen els comissaris. Algú que havia de trobar ràpidament el seu estil i havia de dibuixar per arribar a països llunyans i connectar amb maneres de veure el món diferents de la seva. Rere la tinta hi ha influències de David Low i Stephen Roth, dos cartoonists amb qui va fer amistat, però també s’hi veu la tradició de l’humor gràfic català d’En Patufet, L’Esquella de la Torratxa, Papitu o El Be Negre, de la qual Armengol es sentia hereu.
És així com fins al 1945, Mario Armengol dibuixa uns dos mil cartoons contra Hitler i els seus aliats, publicats a diaris de tot el món, de Nova Zelanda a Xile passant per Haití, que ara decoren les parets del MNAC. Alguns fan riure, d’altres fan estremir. Veient com són d'impactants els dibuixos, sorprèn que el ninotaire sigui tan desconegut a Catalunya i Espanya, però també a la Gran Bretanya. La seva col·lecció de cartoons conservats és de les millors del món en referència a la Segona Guerra Mundial, i l’espectador podrà trobar-se cara a cara amb dibuixos originals, que s’han conservat gràcies a la col·laboració fonamental de la família de l’artista.