[title]
Els italians i argentins, germans de sang i d’esperit amb un oceà entremig, tenen dos grans amors: la pizza i el futbol. I acaba d’obrir a Barcelona una trattoria i pizzeria que uneix de manera rotunda i sense jocs de mans aquests dos aspectes: Número 10 (Capità Arenas, 62) és un restaurant napolità dedicat a Maradona, amb altar inclòs. "I és un restaurant napolità en una ciutat on el 80 % dels propietaris de restaurants italians són de Nàpols, però al final et trobes que tots els restaurants italians són iguals i els falten especialitats típiques de Nàpols. Aquí no tenim ni carbonara ni tiramisú."
Parla Emmanuele Stevanato, l’empresari propietari de Número 10 i de dos restaurants italians més a Barcelona, els Dolce Vita, al carrer Boqueria i a Les Corts. Stevanato reconeix la paradoxa de ser venecià, però defensa que "una experiència temàtica de restauració no té per què ser dolenta; el problema és que hi ha molts restaurants d’inversors que han estat un cop de vacances a la regió i prou."
La tematització de Número 10 és d’allò més divertida i treballada: qualsevol que hagi estat a Nàpols reconeixerà l’ambient de roba estesa als balcons, que aquí té l’afegit de murals de paret sencera de Maradona i un altar a l’entrada. I fins i tot un enorme Vesuvi de cartó pedra! Cal dir que el kitsch conscient funciona. "Maradona, San Genaro volle gole", dic, que és el que cridava l’afició al barrilet còsmic quan va arribar a la ciutat. "El miracle de San Genaro és el de la sang, el de Maradona el dels gols", em respon el cap de sala, el napolità Armando Camerlingo.
Una salsa de tomàquet boníssima i espessa com la sang
Doncs diria gairebé que la seva salsa de tomàquet és miraculosa: "la fem amb tomàquets San Marzano sencers, que trossegem i remenem a mà. Si passen pel túrmix, la salsa s’escalfa massa per les aspes i s’arruïna", m’explica el cap de sala. La del xef Luigi Marcato és boníssima: dolça i espessa, amb un sabor en alta definició, converteix un plat tan senzill com uns espaguetis amb salsa i tomàquets cherry saltats en un menjar senzill i molt apetitós. Igual de senzill, però preparat amb tiralínies, és un platàs de fettuccine alla Nerano, unes cintes de pasta cremoses amb alfàbrega, provolone i carbassó fregit finíssim.
Aquest és un lloc per venir a menjar a cor que vols, un molt bon restaurant italià que presenta uns jocs reunits de cuina napolitana d’esperit casolà i bon producte. Per exemple, uns pantagruèlics nyoquis a la sorrentina, saltats amb salsa de tomàquet, molta mozzarella bona i que es mantenen en un petit volcà gràcies a una base de pa de pizza.
El lema de la carta "compartir o morir" és ben adequat; hi trobem una monumental figliata, un sac de mozzarella de búfala tancat a mà, farcit de boletes de mozzarella i nata. No, no és un lloc per a dietes.
Les pizzes són una barbaritat, tant per la massa com per la qualitat del que hi va al damunt, sense entrar en formulacions esotèriques de receptes d'autor: massa napolitana clàssica, pizza convencional, de fermentació llarga i feta al forn de llenya, però també hi ha pizza fregida o la calzonellata (ni més ni menys que una calzone farcida de botifarra) i fins i tot un cuzzetiello amb ragú de salsitxa, una peça de menjar de carrer poc vista per aquí.
Sí, hi ha homenatges a Maradona al plat, és clar, com la pizza Barrilete Cósmico (pesto de mozzarella i salsa d’alfàbrega) o la Pibe de Oro, amb pernil cru de Parma, burrata i figues fresques.
No oblideu les postres: el seu babà clàssic és espectacular. Els preus no són especialment cars ni barats –un tiquet d’uns 30 euros per cap–, però la generositat de les racions el converteix en un lloc ideal per compartir entrant, plat principal i postres.
Més gana de pizza? Cruspiu-vos aquesta llista!