Les millors exposicions de Barcelona

De què va? El CCCB acull, fins al 25 de maig, l'exposició "Rodoreda, un bosc" dedicada a la radicalitat literària i l'imaginari creatiu de l'escriptora en llengua catalana més important del segle XX. Comissariada per l'assagista i crítica literària Neus Penalba, la mostra pretén allunyar-se dels tòpics, sovint ensucrats, que han envoltat la seva figura i mostrar la faceta més contemporània de Rodoreda, on l'escriptura transita entre el realisme i la fantasia per parlar-nos de la innocència, el desig, el suïcidi, el desarrelament, l’escarni o la metafísica. 

Per què hi heu d'anar? La mostra se serveix de la metàfora del bosc per concebre l'espai expositiu. Les sales es connecten orgànicament, utilitzant aquest símil per explicar la trajectòria de l'autora a través d'un recorregut per les arrels literàries i l'experiència del desarrelament de l'exili, els troncs marcats per la vivència de la guerra, les branques que dialoguen amb la cultura occidental i les capçades que freguen el cel i acullen ocells. A través d'aquesta estructura es despleguen més de 400 peces entre obra plàstica, instal·lacions, documents i audiovisuals, incorporant originals de la Fundació Mercè Rodoreda.

De què va? Per a Bernat Puigdollers, director d'art de la Fundació Vila Casas, Sílvia Gubern era “un elefant a l’habitació”. Com pot ser que una artista va formar part del trencador Grup del Maduixer juntament amb Antoni Llena o Jordi Galí i que estava vinculada a la vida cultural barcelonina fins al punt de dissenyar la famosa portada de Qualsevol nit pot sortir el sol, de Jaume Sisa, faci trenta anys que no té cap exposició a Barcelona? La resposta és força complexa: té a veure l’allunyament del món que Gubern va forçar per a trobar-se a ella mateixa, però també amb la violència d’un món de l’art masculinitzat i, sobretot, amb els sabers espirituals que han acompanyat la creadora i que queden plasmats en la seva obra.

Per què hi heu d'anar? Els cinc elements articulen les sales de l’exposició. L’escultura en forma de font, titulada Aigua de vida, dona la benvinguda a la primera de les sales, dedicada a l’aigua. També hi trobem dibuixos de traç fi plens de jocs de paraules (la paraula llatina ave acompanyada del dibuix d’un ocell, els paral·lelismes entre el nom Sílvia i el mot salve) i l’escultura La Creació (1992), un entrecuix femení pintat sobre un revers de vidre que Gubern va exposar a la Sala Vinçon l’any 92. Són obres d'art d'algú que ha habitat espais a l'avantguarda catalana i, alhora, ha necessitat fugir-ne. L’ús del vidre com a suport és una constant que es manté a les sales dedicades a l’aire i a la terra, on també trobem mostres d’escriptura canalitzada, poemes i escultures amb cristalls que resplendeixen en la foscor. En la sala dedicada al foc, un gran cercle ple de cristalls que simbolitza el sol i dues escultures de la sèrie Escultures Primordials (1995) ens parlen de l’Alquímia i altres sabers hermètics, esotèrics i misteriosos que Sílvia Gubern ha cultivat, tot relacionant-los amb l’art, per conèixer el món amb profunditat. Les obres de Gubern es relacionen amb la llum com un calidoscopi que filtra la claror en un mandala de formes i colors intensos. L’artista ens ofereix un artefacte a través del qual mirar la realitat i ens promet que, si ens obrim als sentits, l’art ens revelarà tot allò que els nostres ulls no poden veure.

De què va? El panafricanisme va ser un moviment impulsat fa més d’un segle per artistes i intel·lectuals d’arreu que es feien la mateixa pregunta: Com seria el món si tots els pobles africans i les seves diàspores s’agermanessin? La nova mostra del MACBA ens convida a fer precisament això. Segons Elvira Dyangani Ose, directora de la institució i comissària de la mostra juntament amb Antawan I. Byrd, Adom Getachew i Matthew S. Witkovsky, les sales del museu s’han omplert “de l’esperit col·laboratiu del panafricanisme” i, a través de pintures, llibres, creacions populars, música, fotografies i vídeos ens conviden a imaginar un món millor.  

Per què hi heu d'anar? Entrar a les sales del museu és, doncs, com canviar de món. No de país, ni de continent, ni tan sols de llengua. De fet, l’exposició aprofundeix en l’impacte del panafricanisme en la història catalana i espanyola i ens revela la presència d'activistes negres a la Barcelona obrera o al bàndol republicà de la Guerra Civil. El que fa la mostra, doncs, és dur-nos de viatge a un altre pla de la realitat que ha existit sempre. Més de cinc-cents objectes d’un centenar d’artistes i intel·lectuals, produïts a l’Àfrica, Europa, l’Amèrica del Nord i l’Amèrica del Sud ens fan adonar que la història té moltes capes i no totes surten als llibres o a la televisió. Hi ha relats censurats i d’altres que la nostra mirada impregnada de blancor no ha sabut veure. Però les banderes de la primera sala ens reben amb els braços oberts i sembla que ens diguin: benvinguts a Panàfrica! 

De què va? Isabel Steva Hernández, més coneguda com a Colita, va fotografiar les dones de finals de setanta i les va publicar en un llibre titulat Antifémina, que va fer juntament amb Maria Aurèlia Capmany. La publicació, considerada el primer gràfic llibre obertament feminista de la Transició, va causar molt rebombori l’any 1977 perquè plantejava temes que encara són vigents avui en dia, com la prostitució, la cosificació de la dona o la vellesa femenina.

Per què hi heu d'anar? Ara, el DHub recupera aquestes imatges del llibre (moltes de les quals no s’havien exposat abans) i les posa a disposició del públic en l’exposició Colita. Antifémina, que reflecteix com vivien les dones als anys setanta. La mostra es va poder veure l’any 2024 a Madrid i arriba ara a Barcelona ampliada amb 25 noves fotografies que s’afegeixen a les 10 seccions de la mostra corresponents als 10 capítols del llibre. En total, al DHub s’hi exposen 120 fotografies de les 172 de la publicació original. 

De què va? “Matxacar a Hitler gràficament”. Aquest va ser l’encàrrec que el Ministeri d’Informació britànic va fer a l’artista català Mario Armengol l’any 1940, quan el van contractar com a caricaturista. Les paraules les posa Plàcid Garcia-Planas, cap de la secció Internacional de La Vanguardia i comissari de l’exposició Tinta contra Hitler juntament amb Arnau Gonzàlez i Vilalta. La mostra ens acosta a aquesta figura desconegudíssima que va convertir-se en l’únic artista català i espanyol en col·laborar massivament en la propaganda dels aliats durant la Segona Guerra Mundial. 

Per què hi heu d'anar? Armengol varia d’estil, de personatges, de traços i de colors, com si ell sol fos dues o tres persones. “És un ninotaire a la recerca dels seus ninots”, diuen els comissaris. Algú que havia de trobar ràpidament el seu estil i havia de dibuixar per arribar a països llunyans i connectar amb maneres de veure el món diferents de la seva. Rere la tinta hi ha influències de David Low i Stephen Roth, dos cartoonists amb qui va fer amistat, però també s’hi veu la tradició de l’humor gràfic català d’En Patufet, L’Esquella de la Torratxa, Papitu o El Be Negre, de la qual Armengol es sentia hereu. 

De què va? Sota la mirada poètica de Cristina Iglesias, una de les artistes més internacionals i respectades de l’escultura contemporània, La Pedrera es converteix en un bosc laberíntic de parets vegetals i llacs encantats.

Per què hi heu d'anar? La nova exposició, organitzada per la Fundació Catalunya La Pedrera, segueix la tendència que ha unit les mostres d’aquest edifici de Gaudí els darrers mesos: la de convidar un creador a dialogar amb el geni modernista a través de nous llenguatges artístics. Aquesta vegada, Iglesias ha convertit els espais de Gaudí en un recorregut gairebé hipnòtic per materials, textures i ombres que juguen amb la idea d’habitar l’espai.

De què va? La Fundació Joan Miró va donar el tret de sortida a les celebracions del seu 50è aniversari el passat 10 de juny. El primer pas d’aquesta gran commemoració va ser l’obertura de l’exposició La poesia acaba de començar, que repassa la història de la institució i expressa la visió oberta i poètica que Miró tenia de l’art.

Per què hi heu d'anar? La Fundació Joan Miró proposa una exposició retrospectiva que repassa mig segle d’activitat, però que també qüestiona com s’ha construït la seva història i quin paper pot jugar en el futur. La mostra parteix d’una idea clau: la Fundació no va començar realment el 1975, sinó que és el resultat d’un recorregut més llarg que s’inicia molt abans i que està estretament vinculat amb la Transició i l’obertura democràtica. 

De què va? Com dissenyarem, ara que cada vegada hi haurà més escassetat de matèries primeres? La nova exposició permanent del DHub intenta respondre aquesta pregunta. Sota el nom ‘Matter Matters. Dissenyar amb el món’, la comissària Olga Subirós fa un recorregut pel passat, el present i el futur de la matèria, des de l’extractivisme colonial al moment de crisi climàtica actual. 

Per què hi heu d'anar? La mostra aglutina, en una superfície de 1.000 m², més de 700 peces de creadors nacionals i internacionals. Algunes peces són de rabiosa actualitat, i d’altres són peces de les col·leccions històriques del Museu del Disseny: la idea és que entre elles hi hagi un diàleg per explicar com el disseny ha estat un agent clau en les transformacions que ha patit el món des que els humans vam començar a fer-nos-el nostre. 

De què va? El Museu d’Arqueologia de Catalunya és un d’aquests espais que els barcelonins tenim oblidats i en els quals només pensem quan ens els topem de cara si sortim a fer una volta per Montjuïc. Però el MAC fa uns anys que treballa per recuperar l’esplendor de l’edifici del 1929, i ara han renovat la seva exposició permanent fent-la brillar al màxim per convertir-se en un museu de visita obligada. 

Per què hi heu d'anar? Per veure més de dos-cents objectes (alguns dels quals constitueixen veritables tresors de l'arqueologia nacional i de la península Ibèrica) en un espai de 1.000 m², que ens mostren l’Imperi Romà com la primera societat globalitzada d'Occident