La millor guia de Barcelona

El Poble-Sec vol convertir-se en el nou epicentre cultural i social del flamenc a Barcelona. El barri s’omplirà de tallers, actuacions, juergas i trobades de tota mena sota la batuta d’Edgar Platón i Noemí Osorio, fundadors de l’acabada de néixer Penya Flamenca del Poble-Sec. La presentació d’aquesta nova entitat, que no té una seu fixa, va ser a la bodega La Belter, al carrer Nou de la Rambla, un espai que formarà part del teixit d’establiments que dinamitzaran les activitats de la penya i agitaran la vida cultural del barri.  L'objectiu, explica Platón, que és guitarrista de formació és "que la penya sigui un punt de trobada obert, viu i arrelat al Poble-sec, on el flamenc es visqui en totes les seves formes: el cante, el toque, el ball, la paraula i la convivència". Platón és veí del barri i va veure clar que l'ànima popular del Poble-sec era el brou de cultiu perfecte per al projecte, així que va posar-se a treballar la relació amb espais emblemàtics com el Centre Cívic Albareda o el Sortidor per fer arrancar la nova penya.  Amb un format itinerant i molt participatiu, la Penya Flamenca del Poble-Sec oferirà tallers de guitarra, ball i palmas, així com concerts íntims i sortides als tablaos de la ciutat. “La idea és que la gent que no coneix el flamenc s’hi acosti de manera lúdica”, diu Platón, “i que després puguin participar a les juergas que organitzarem”.  Però, què és una juerga? I què la fa especial? Platón explica que són festes, sí, però la gràcia rau en el fet que “no hi ha separació entre el públic i l’escenari, sinó que hi participa tothom, tant els artistes com els que no ho són”. El que volen des de la Penya Flamenca Poble-Sec és que els artistes vagin al barri, sí, però també “que vinguin aquells que no tenen coneixement del Flamenc”. I per això les juergas són essencials, perquè tothom participi d’aquesta cultura a partir del que ha après en un context d’esbarjo.  Eugènia GüellLa Belter La penya tot just acaba de néixer, però ja té la mirada posada en futurs acords amb llocs icònics com El Molino. A part dels cursos i els tallers, també preparen una bateria d’actuacions de flamenc on tothom hi és convidat, entre les quals hi haurà festes dedicades a la rumba a La Belter, aquesta bodega que honora el gènere i que és plena de fotografies de grans noms del flamenc, cada primer divendres del mes. Aquest 5 de desembre donen el tret de sortida.  “Les nostres activitats neixen amb la voluntat de mantenir viva la tradició i, al mateix temps, donar espai a les noves generacions de flamencs i flamenques" explica Platón, que vol reivindicar el flamenc com a part de la cultura barcelonina. “Ja fa més de cent cinquanta anys que el tenim a Barcelona i és de tothom: ningú s’hi ha de sentir forà”, sentencia.

Alguns fragments d’una instal·lació que fa poc lluïa l’Espai 13 de la Fundació Miró ara són sobre una taula que presideix l’espai. Som al taller de l’artista, investigadora i activista sorda Hac Vinent, que es troba a l’interior de la fàbrica de creació L’Escocesa, al Poblenou. Normalment, els estudis dels artistes són llocs privats, reservats per a la creació i l’experimentació que requereix l’art abans de ser exposat, però la secció d’Arts Visuals de l’Ateneu Barcelonès ha decidit que també poden ser indrets d’interès per al públic.  Rita RoigTaller d'Hac Vinent “Estem acostumats a veure l’obra d’art, però no el procés o el lloc on ha estat creada”, explica l’Alba Font, ponent d’Arts Visuals de l’Ateneu. Per mostrar aquesta cara desconeguda de l’art contemporani han impulsat el cicle Talent Ixent, un programa de visites a tallers de creadors catalans que té la intenció de divulgar sobre art ensenyant allò que sovint no es veu. La proposta ja ha permès al públic (les visites són per a socis i no-socis de l’Ateneu) visitar tallers com el dels pintors Jan Vallverdú o Diego Hernández.  Hac Vinent, fa cinc anys que treballa des de la fàbrica de creació La Escocesa i té el seu taller allà. L’espai és ple de materials i peces que han estat exposades en centres d’art, com les de l’exposició Accident de la Fundació Miró. “En aquesta mostra vaig treballar entorn la idea del plaer: sovint, els cossos de les persones discapacitades s’associen amb el dolor i la incomoditat. Volia trencar amb la idea que els cossos “disca” són poc desitjables”, indica l’artista.   Rita RoigEspais comuns de La Escocesa “Jo treballo amb formats molt diversos, des de l’escultura a la instal·lació, passant pel vídeo i per la performance, cada projecte té una forma o una altra en funció de la temàtica”, explica Hac Vinent. L’artista, però, considera que la seva obra queda homogeneïtzada per la seva pròpia mirada del món com a persona sorda i “disca”. “Tots els meus projectes estan travessats per l’anticapacitisme”, afegeix.  Hac Vinent va entrar al món de l’art contemporani després de matricular-se a la carrera de Sociologia i adonar-se que els estudis que havia escollit no eren accessibles per a una persona sorda. Ara, amb la seva pràctica aprofundeix en aspectes de la construcció identitària dels cossos amb diversitat funcional, però agraeix poder mostrar el seu treball des d’un altre angle, com en aquestes visites de Talent Ixent. “M’agrada poder fer l’art més accessible a tothom i allunyar-lo de la idea elitista a què sovint l’hem vinculat. L’art es pot viure de diferents maneres, una pot ser anar a exposicions, però fer-ho coneixent l’artista i el seu espai de treball em sembla molt interessant”, reflexiona.  El programa de visites Talent Ixent continuarà programant aquestes trobades amb creadors en els seus espais de treball durant l’any i l’Ateneu té previst visitar també els estudis dels creadors Albert Gironès, Sara Bonache i Helena Laguna pròximament. Vols veure més art? Aquestes són les millors exposicions de Barcelona. 

A Barcelona passa que et trobes algú que fa temps que no veus, però que viu no gaire lluny d’on vius tu, i us dieu: “hem de quedar un dia!”, per no tornar-vos a veure fins al cap de sis mesos. Ara bé, davant de la realitat d’una ciutat amb un bullici infinit i plena de feina a vessar, podem lamentar-nos o podem comprometre’ns a trobar-nos amb la gent que estimem per fer alguna cosa de profit. Els integrants de Vettejous han optat per aquesta segona opció i ja fa més de trenta anys que, dijous sí i dijous també, es troben per fer allò que més els agrada: caminar.  Vettejous ve de “veterans dels dijous”. El grup va néixer el 3 de març de 1994 a Collserola, amb una primera sortida fins a l’ermita de Sant Medir en què hi van participar una desena de persones. D’aquesta proposta senzilla -sortir a fer una excursió ben a prop de Barcelona- en va sorgir un costum que encara dura. Primer, feien excursions per la serra de Collserola, que els caps de setmana ja estava prou massificada, però entre setmana oferia excursions més tranquil·les i menys concorregudes. Aviat, les trobades es van anar diversificant i els veterans senderistes van expandir la seva àrea d’actuació. Ara, els caminaires es troben cada dijous plogui, nevi o faci sol per descobrir racons de Catalunya a cop de bota. “Tenim en comú que tots som jubilats: qui més pot sortir d’excursió un dijous?”, expliquen.   I com funciona la cosa? Doncs fàcil: cada dijous hi ha excursió. La ruta la proposa algú del grup, es comparteix i tothom que vulgui s’hi pot afegir. Per apuntar-se als Vettejous no hi ha quotes ni burocràcia: només calen ganes de caminar. Tot i que es tracta d’un grup independent, per sortir a caminar si que cal estar federat amb algun centre excursionista, pel simple fet d’estar vinculat a l’assegurança mèdica. D’integrants n’hi ha de tota mena: senderistes experts, gent que va passar la seva joventut fent alta muntanya, caminaries recreacionals i persones que, després de jubilar-se, han decidit que calia sortir a la natura. Però darrere d’aquesta iniciativa d’aparença casual hi ha moltíssima feina.  Les sortides són variades, des de rutes suaus fins a travesses més exigents, i moltes ja han quedat penjades a Wikiloc amb el segell “fet amb els Vettejous”. Els encarregats de proposar una ruta sempre fan una expedició de prova per comprovar que els camins siguin segurs, i després fan de líders a la resta del grup. Les sortides poden oscil·lar entre una caminada fins a l’Església de Sant Medir o el Pi d'en Xandri, fins a fer el cim del Matagalls. Ara bé, com ens podem imaginar, l’èxit de les trobades va més enllà de l’activitat estrictament excursionista.  Els Vettejous són sobretot trobades socials: caminar junts per fer amics, posar-se al dia i, de pas, veure món. I així és com, per molts barcelonins amants de la natura, un dijous qualsevol pot acabar sent una petita aventura compartida, amb paisatges nous i converses entre persones jubilades, moltes de les quals viuen soles i no tenen gaires espais d’oci i socialització. La Rosa Vilalta, de 82 anys, ho relata així: “Els japonesos en diuen ‘banys de bosc’, però aquí s’ha fet tota la vida. A més, és una oportunitat per parlar de la teva vida i les teves experiències amb altra gent mentre fas excursions a la teva mida. A la nostra edat ja no ens cal demostrar res!”.  És per aquest motiu que amb els anys, els Vettejous han esdevingut gairebé una institució de l’excursionisme català. Són la prova que la constància pot ser divertida i que, a vegades, n’hi ha prou amb reservar-se un dijous per descobrir que el país és molt més gran del que sembla al mapa, i sortir de l’excursió més connectats amb la natura que tenim a la vora, però també amb la comunitat que ens envolta. T'agrada caminar? Potser t'agradaria visitar els jardins més bonics de Barcelona. 

A l’estiu, Barcelona bull de festes majors: de Sants a Gràcia, del Poblenou a Horta, cada barri es guarneix amb les seves millors gales i treu a passejar mil expressions de la cultura popular barcelonina. I just quan les banderoles i els envelats encara no s’han despenjat del tot, ja som a les portes de la Mercè, la gran cita festiva de la ciutat. Per parlar de gegants, correfocs, castells i tradicions, entrevistem a l’exdirector de la Casa dels Entremesos i actual vocal d'actes i activitats d’aquesta institució que conserva i aviva la cultura popular barcelonina. Xavier Cordomí és una veu de referència en el món de la cultura popular i coneix en profunditat la tradició festiva de la ciutat que tant estimem. 

Hem entrat per unes grans portes de fusta al que sembla un magatzem de dimensions interminables. No hi ha gaire llum i intuïm objectes, mobles i altres andròmines cobertes per una capa de pols. Quan la Cristina Thió encén el llum, és impossible no quedar-se amb un pam de nas: cadires de tota mena pengen dels sostres on també hi ha motllures de guix com les dels pisos de l’Eixample, mobles antics, reproduccions de làpides, pots de pintura, rajoles hidràuliques…i una carrossa suspesa d’una biga. “És un carruatge del segle XVIII, que prové d’Olot!”, explica Thió. “Si us hi fixeu encara s’hi poden veure les pintures”, afegeix. I nosaltres acluquem els ulls per afilar la vista i descobrir com la fusta deixa veure un festival de colors apagats pel pas del temps. El seu local, ple d'objectes antics, és només la conseqüència de trenta anys de feina als edificis de la nostra ciutat.  Rita RoigChroma Restauració “La gent no s’imagina el que hi pot haver darrere d’una façana anònima”, ens adverteix Cristina Thió. Llicenciada en Belles Arts, fa trenta anys que lidera una empresa que es dedica a restaurar el patrimoni arquitectònic català. Pel camí, ha vist les cases més boniques de la ciutat i n’ha reconegut la bellesa: “Motllures, esgrafiats, pintures, frescos, treballs de forja i de fosa, cornises, mènsules… tot és bonic, encara que sigui d’una casa que ningú reconeix”. Ens ho diu una experta: hi ha art més enllà de la Casa Batlló i tot el patrimoni arquitectònic de la ciutat, absolutament tot, s’hauria de protegir. Per què? “Tot el que s’ha construït aquí ho han fet persones amb un ofici i un coneixement valuosíssim. I tot el que hem construït és susceptible de ser estimat”, sentencia.  Rita RoigChroma Restauració Partint d’aquesta premissa, Thió i el seu equip reben encàrrecs d’arquitectes, de particulars, de presidents d’escala, d’Ajuntaments i altres institucions que volen restaurar algun aspecte d’un edifici per retornar-lo a la seva esplendor original. És una feina molt semblant a la de desenterrar tresors: “A vegades fas els estudis d’un edifici humil i descobreixes que sota l’última capa de pintura hi ha un patrimoni magnífic”, explica la restauradora. La seva empresa es diu Chroma Restauració i va néixer l’any 1991, fruit d’una il·lusió de tres amigues que sortien de la facultat de Belles Arts amb ganes de restaurar-ho absolutament tot. “A elles els interessaven més les pintures i el mobiliari, i a mi més l’arquitectura, així que al final ens vam acabar separant”.  "Ara tot té caducitat, però abans les coses es construïen perquè fossin eternes” Chroma RestauracióChroma Restauració La majoria de treballs es fan in situ, als mateixos edificis. Cada cas requereix una tècnica concreta que s’ha de dominar: “Hem restaurat patrimoni romà, barroc, neoclàssic, isabelí, modernista, noucentista… ho he tocat tot!”, riu la restauradora. La seva feina consisteix a aplicar tècniques antigues, de més de quatre-cents anys d’història, però pensades per a sobreviure tota mena de circumstàncies. “Tu vas a una botiga de pintures i no hi ha cap producte que duri un segle sencer! Ara, tot té caducitat, però abans es construïen les coses perquè fossin eternes”. La seva missió és recuperar la bellesa dels edificis, sí, però també allargar-los la vida com un metge que, a part de curar-te una malaltia, et dona pautes perquè tinguis una vida llarga i sana, de qualitat.  Chroma RestauracióChroma Restauració Restaurar, de fet, té quelcom quirúrgic. “Quan agafem un edifici està tan maltractat… cal anar amb molta cura: Ara, per exemple, hem restaurat un edifici que el balcó tenia 15 capes de vernís”. Són treballs complexos perquè, encara que no ho sembli, treure és molt més complicat que afegir: “Has de saber retirar sense que se’n vagi la capa de pintura original, i no tothom té aquesta tècnica”. Per això, a Chroma Restauració també formen professionals en tècniques que, durant un temps, semblava que desapareixerien per sempre.  Chroma RestauracióChroma Restauració Tornem al taller. Després d’haver tafanejat tots els racons del passadís, arribem a una zona il·luminada on els restauradors treballen en diversos projectes. Algú està fent un panell amb trencadís. Al costat, algú altre treballa amb el cap d’un fanal que es veu que ve del Tibidabo. Piquen al timbre i dues treballadores s’emocionen amb el paquet que arriba: és un mirall enorme, daurat, una cornucòpia, que han de deixar com nova. La Cristina acaba per fer-nos una llista de tots els edificis de la ciutat on ha tret el cap per a restaurar-ne algun aspecte: han anat al Born, als vestíbuls modernistes de l’Eixample, a les façanes esgrafiades de prop de la Via Laietana i, sobretot, han treballat a Ciutat Vella. “Barcelona és plena d’art, però és que Ciutat Vella té 300 anys d’història i té molts metres quadrats. Aquí hi van fer feina tota mena d’oficis que encara podem identificar quan passegem pels carrers. Només cal saber on mirar”, acaba.   Chroma RestauracióChroma Restauració NO T'HO PERDIS: Les millors exposicions que pots veure a Barcelona  Vols estar al dia de tot el que es mou a la ciutat? Inscriu-te a la nostra newsletter i tindràs tota la info i els plans que t'agraden per gaudir de Barcelona

"Estava molt nerviosa, estava tremolant, però si jo mateixa no em crec que estic tranquil·la no s’ho creurà el públic, ni el jurat, ni ningú". Qui parla és la Rosalia, la jove que ha guanyat per aclamació de companys i companyes el primer concurs de freestyle o rap improvisat Catalunya Rookies a l'institut Quatre Cantons de Barcelona. La final és la culminació de la prova pilot d'un projecte de l'escola itinerant Versembrant que ensenya a improvisar paraules a joves d'entre 12 i 18 anys. Molts d'aquests estudiants no fan servir mai el català, i gràcies a aquesta proposta pedagògica trenquen la barrera de la vergonya i l'incorporen amb naturalitat.  Joël Prieto (freestyler Joël) i Jordi Estivill (freestyler Still Ill i Lágrimas de Sangre) són els MC's i mestres que han dut a terme aquesta fase inicial d'un projecte que vol créixer: "De moment hem fet proves al Bernat Metge i el Quatre Cantons, però la idea és rodar-ho a molts centres i que hi hagi una competició amb representants de cada lloc i que serveixi per vehicular un trànsit de l’aula al circuit professional, que està establert amb Catalunya Freestyle; apropar l’experiència educativa a l’experiència artística, partint de la pedrera, del joc i la diversió”, assegura Prieto.  "Per aprendre una llengua o per no deixar que es mori s’ha de tenir morro, s’ha de parlar, encara que sigui amb errors" La Rosalia ha escrit poesia des de petita i això l'ha ajudat, però tothom pot aprendre'n. "Estem intentant això, que es diverteixin i que s’oblidin que estan improvisant. Si trenques les barreres de la vergonya i de la timidesa que tots tenim, tot acaba sent molt més fàcil", diu Estivill. Ella, malgrat compartir nom amb una estrella de la música, no es veu fent carrera: "No, no m’hi veig, em fa molta vergonya, sí que pots tenir un alter ego dalt de l’escenari, però no és el que m'agradaria fer".  Foto: VersembrantCatalunya Rookies Fluir amb el cabal de la vida El projecte neix amb la idea que els alumnes practiquin la llengua alhora que es diverteixen, però va més enllà. "L’espontaneïtat és molt important, es pot aplicar a moltes facetes de la vida i de vegades fluir amb el cabal de la vida, com si fos un riu, saber que passen coses i que pots formar-ne part, que de vegades és senzillament fer el clic i saber que ets vàlida i vàlid per encaixar on sigui, crec que és el principal valor, més enllà de la llengua", explica Prieto.  De fet, Versembrant ja fa anys que porta per Catalunya tallers també per a adults, "amb molt bons resultats també amb gent nouvinguda que està aprenent català", diu Estivill. Deixar-se anar és clau per llançar-se a parlar un nou idioma, i d'aquí que els tallers d'improvisació lliguin tan bé amb la llengua. "És una capacitat que tothom té, però la tenim adormida. Fer-los veure que la podem despertar ha sigut molt enriquidor. Passa el mateix amb el fet lingüístic, per aprendre una llengua o per no deixar que es mori s’ha de tenir morro, s’ha de tirar endavant, s’ha de parlar, encara que sigui amb barbarismes o amb errors, perquè es vagi modulant i formi part del teu dia a dia", diu Prieto.  NO T'HO PERDIS: Grans concerts que es fan a Barcelona del 2025 Vols estar al dia de tot el que es mou a la ciutat? Inscriu-te a la nostra newsletter i tindràs tota la info i els plans que t'agraden per gaudir de Barcelona

“Treballant amb la comunitat sorda m’he trobat que al principi hi ha una manca de comunicació, que es va desfent a poc a poc, a mesura que et comences a entendre. I per mi el teatre va justament d’això”. Ens ho explica Nico Jongen, director de la companyia teatral Ça Marche. Hem pujat al Casal Font d’En Fargues entomant el carrer principal d’aquest barri costerut plegat de cases modernistes que, fa no tant, havien sigut les segones residències dels burgesos de Barcelona. Una d’aquestes finques ara és un casal d’avis i un centre cívic, amb un auditori renovat recentment. El Nico ens convida a passar i prem un botó que fa que les cadires de la platea, fins ara invisibles als nostres ulls, es despleguin de la paret. La sala on ens trobem s’acaba de convertir en un teatre.  Ver esta publicación en Instagram Una publicación compartida de Ça Marche (@ca.marche) “M’agrada treballar amb intèrprets no professionals”, explica el director. “Podrien ser nens, adolescents, gent gran que sovinteja les arts, però que no té una experiència molt directa amb elles”. Ara fa dos anys, Nico Jongen es va embarcar en un projecte de recerca europeu que el va dur a conèixer la comunitat sorda de diferents ciutats d’Europa: “vaig veure que a la comunitat sorda no se sentia representada als espais escènics i als equipaments culturals, i em va interessar fer un espectacle que posés al centre aquesta problemàtica!”.  Ça Marche | InstagramTrabajos forzados Aquesta és la llavor de Trabajos forzados, la peça teatral que estan assajant i que protagonitza Pepita Cedillo, una actriu sorda, i l’intèrpret Javier Díez, que també té un paper performatiu dins l’espectacle. “També hem treballat amb la Berta Frígola, una artista sorda, i al darrere de la peça hi ha un treball a foc lent amb tota la comunitat de persones sordes per generar un espectacle que parli de la llengua i de la convivència”.   Ça Marche | InstagramTrabajos forzados Trabajos forzados és un espectacle en llengua de signes catalana (LSC) i castellà oral. Està pensat perquè, a diferència del que és habitual, qui rebi més informació durant l’actuació no sigui el públic oient, que és el majoritari. “Volem girar la truita i qüestionar-nos què és la nostra llengua i què és la nostra cultura. L’oralitat té un pes tan i tan fort en la nostra societat que no permet que existeixin altres possibilitats de comunicar-nos”, explica Jongen, que valora especialment aquesta possibilitat de qüestionament i ruptura que ofereix el teatre.  La peça, que es representarà el gener del 2026 a Barcelona, no és només una obra de teatre. Al seu voltant s’hi desplega un ventall d’accions que traspassen la peça, com tallers amb la comunitat sorda, altres espectacles futurs i comunicacions amb institucions, “perquè es puguin generar canvis en polítiques d'accessibilitat dins de la dramatúrgia dels espectacles”. Aquesta és la manera de treballar que caracteritza Jongen, que no posa l'atenció en la creació final, sinó en els processos: “A través del procés de fer una obra de teatre, es poden generar vincles amb moltes comunitats: volem ser una companyia que fa teatre, però que també genera relacions i obre nous horitzons de possibilitats”.  NO T'HO PERDIS: Les 17 obres que no et pots perdre del Grec 2025 Vols estar al dia de tot el que es mou a la ciutat? Inscriu-te a la nostra newsletter i tindràs tota la info i els plans que t'agraden per gaudir de Barcelona

Serpentejant pels carrers del Gòtic, entre els aparadors de les botigues de souvenirs i la cantarella dels guies turístics, és probable que no us fixeu en aquest edifici. Al carrer de la Palla hi ha un antic hospital del segle XVI: si en traspasseu el llindar, és fàcil oblidar el bullici del centre de Barcelona i quedar suspès en el temps gràcies a bellesa de l’espai i la singularitat de les obres d’art que s’hi amaguen. Ara bé, no ho podeu fer un dia qualsevol. Entrar a l’Hospital de Sant Saver només és possible fent una reserva prèvia. Us ho expliquem. Tot i que l’edifici es va fundar per atendre els clergues malalts sense recursos de la ciutat de Barcelona, l’hospital ha passat per diverses mans i ara té una funció força diferent: és la seu de la Col·lecció Casacuberta Marsans, una col·lecció d’art hispànic, sobretot d’època gòtica i del segle XX. En total, a dins s’hi guarden 300 obres d’art entre pintures, escultures, ceràmiques i objectes litúrgics, repartits entre els 600 metres quadrats d’aquest antic hospital, que té diferents dependències, una capella, una sagristia i una cripta.  Sant SaverHospital de Sant Saver “Nosaltres t’obrim la porta a veure la col·lecció privada d’una família, però apostant per una visita de qualitat, sent conscients que no som un museu, sinó un espai privat amb unes especificitats pròpies”, explica Daniel Tulloch, assistent de Coordinació de la Col·lecció. La visita guiada té els seus punts forts: que l’espai no estigui obert al públic fa que no sigui necessari tapar l’obra amb vidre (“és mig centímetre, però t’allunya quilòmetres de la pintura!”, assegura Tulloch) i permet una experiència de proximitat amb l’obra d’art, mediada per la figura d’un professional que retalla la distància entre l’obra i l’espectador.  Qui decideixi inscriure’s en aquestes visites (que s’ofereixen al web de l’Hospital de Sant Saver i tenen un preu de quinze euros) podrà conèixer la història de l’art hispànic a través d’una selecció de peces del matrimoni Fernando Casacuberta i Coty Marsans, que van des de l’art Romànic fins al canvi de segle, passant per obres del XVI i XVII.  En destaquen el Tríptic de la Lamentació del Mestre de la Llegenda de Santa Llúcia, una peça en excel·lent estat de conservació que permet observar el nivell de detallisme i preciosisme al qual va arribar la pintura hispanoflamenca, però també obres de Ramon Casas, com el retrat psicològic que va fer a  la seva germana quan aquesta va quedar vídua. La col·lecció és plena d’altres noms reconeguts com Regoyos, Zuloaga, Rusiñol, Nonell, Gimeno o Maria Blanchard.  Sant SaverHospital de Sant Saver Transformar un hospital antic en un espai expositiu La visita val la pena, però no només per la qualitat de les peces. Tal com indica Daniel Tulloch, “és una visita dual, del continent i el contingut, i per tant no només pots veure les pintures sinó conèixer com era per dins un hospital medieval del segle XVI”. Aquest singular edifici va ser recuperat del desús pels col·leccionistes, que van posar-lo a les mans de l’estudi d’arquitectura Garcés-de Seta-Bonet, autors del Museu Picasso. L’estudi es va encarregar de convertir-lo en un espai expositiu tot mantenint-ne la memòria de l’antic hospital, cosa que no es pot dir d’altres propietaris: el 2009 es van paralitzar unes obres que volien convertir Sant Saver en un hotel de luxe i transformar la cripta en un spa.  L’edifici, fundat el 1412 per mossèn Jaume Aldomà, va tenir un ús assistencial exclusivament per als sacerdots sense recursos del bisbat de Barcelona durant més de 500 anys. Després de la Guerra Civil, va tenir altres usos, però es va anar degradant fins al punt que els seus que algun dels elements més característics de l’edifici començaven a perillar. Gràcies a la reforma, l’hospital encara conserva elements arquitectònics de valor, com la fornícula en forma de serliana que hi ha a la façana d’estil renaixentista, que es pot veure des del carrer. I també el magnífic claustre de l’hospital, que segons Tulloch és “la joia de la corona arquitectònica” i on també s'allotja “l’hospital de l’hospital”, el taller de restauració on es cuiden les obres d’art de l’Hospital de Sant Saver. NO T'HO PERDIS: Les millors exposicions de Barcelona Vols estar al dia de tot el que es mou a la ciutat? Inscriu-te a la nostra newsletter i tindràs tota la info i els plans que t'agraden per gaudir de Barcelona  

“La nova Llama té més metres quadrats, una rampa i un espai per fer shows de comèdia. Ah, i aquests arcs de color groc vistós, que ens agraden moltíssim!”. L’Abi i el Kike són els protagonistes de la nostra secció mensual RADAR BCN, on us volem descobrir novetats, persones i projectes singulars de la ciutat. Ells ens obren les portes del nou local de la Llama Store, que abans era al carrer Villarroel i ara s’ha traslladat a Tamarit en un espai més gran just al costat del mercat de Sant Antoni. Estan engrescats amb la nova botiga, però admeten que encara no se la senten seva del tot: “tot està massa nou… li falta ronya!”.  Ver esta publicación en Instagram Una publicación compartida de La Llama (@lallamastore) Segurament ja la coneixeu. La Llama Store és una llibreria dedicada a exclusivament a l’humor. De fet, és l’única llibreria d’aquestes característiques al món (almenys, que els seus propietaris sàpiguen): “No som una llibreria qualsevol, som una concept store dedicada a l’humor i això vol dir que tenim tres branques: els llibres, que fan la llibreria, objectes de regal i disseny, i una zona d’art i shows”.   Ver esta publicación en Instagram Una publicación compartida de La Llama (@lallamastore) Quan traspasses el llindar ja t’adones que has entrat en un lloc com n’hi ha pocs, perquè hi ha objectes insòlits que no has vist abans. Sí, hi pots comprar un clàssic coixí de pets. Però també et fixes en unes figuretes en forma de tifa ben realistes, que es veu que són produïdes a Catalunya: “Hi ha molta demanda de caques, a La Llama. Aquestes fabriquen a l’Hospitalet i són d’un realisme excepcional… és una cosa molt catalana”, riuen. L’estiu passat, l’èxit de vendes van ser els ventalls amb lemes populars com “puto calor” o “putas bodas”.  Però el que els diferencia d’altres llibreries són els llibres especialitzats en comèdia. “Entre aquestes lleixes hi ha llibres escrits per còmics, manuals de comèdia, teoria, llibres sobre creativitat”, descriu l’Abi. També hi tenen un altar al comediant Miguel Noguera: tota una secció dedicada als seus llibres plens d’humor singular. “És molt de La Llama, tenir una secció Noguera”, conclouen.  A part d’una zona de literatura infantil i una llibreria més tradicional, de volums reduïts, el que fa que La Llama sigui La Llama és un espai per als espectacles d’humor. Ara, la botiga nova els permet acollir més públic i això els ha portat a organitzar un open mic quinzenal, els dissabtes al migdia. A part, tenen una programació de presentacions, shows de comèdia i pòdcasts en directe que comuniquen als clients a través de Telegram, Instagram, i la seva exitosa newsletter, que compta amb més de 20.000 subscriptors.  El pis de dalt és una zona restringida: a part del magatzem, també hi ha un estudi de pòdcasts on acullen diferents propostes d’aquest format d’àudio: “som la casa de molts pòdcasts petits, sense públic en directe, i ara poden venir a aquest estudi a gravar”, expliquen orgullosos.  Ver esta publicación en Instagram Una publicación compartida de La Llama (@lallamastore) De fet, La Llama ha jugat un paper en el boom de l’escena d’humor i stand-up que hi ha hagut els darrers anys a la ciutat. Ells tenen clar que són un negoci (“el nostre objectiu és fer-nos el màxim de rics possibles amb la llibreria”), però admeten que des d’aquest local de Sant Antoni gaudeixen “donant eines a la gent per jugar, provar formats, engegar projectes”. Per això, La Llama és un nom conegut, que ja no només s’associa a la botiga sinó al festival La Llama Fest i a l’escola de comèdia que porta el mateix nom. D’aquí han sortit grans noms de l’humor actual com Irene Minovas, Adri Romeo o Ana López, o els pòdcasts de La Ruina o El Nou Paradigma. Però a la botiga defensen l’humor per l’humor, com “una eina creativa que es pot aplicar a molts àmbits. Un open mic no és per gent que vol ser professional. És molt lícit fer comèdia sense pretendre passar d’aficionat”, diuen.  NO T'HO PERDIS: Coses per fer a Barcelona aquesta setmana Vols estar al dia de tot el que es mou a la ciutat? Inscriu-te a la nostra newsletter i tindràs tota la info i els plans que t'agraden per gaudir de Barcelona

Al Pau Martí li agradaven molt els jocs de taula, i un dia va fer servir l'aplicació meetup, on s'anuncien activitats variades, per trobar un grup de gent que es reunia per jugar a Barcelona. "Al cap de cinc mesos, jo ja era l'encarregat de dur els jocs i la persona que havia creat l'esdeveniment se'n va desvincular. Vaig acabar aprofitant la situació per a muntar la quedada de jocs a la qual a mi m'hagués agradat assistir", explica. El projecte ha anat creixent fins a convertir-se en la comunitat dedicada als jocs de taula més gran d'Europa.

Per Eugènia Güell i Rita Roig Sònia Guerra és la presidenta de l'Institut Català de les Dones i, actualment, compagina aquest càrrec amb la secretaria general del Departament d’Igualtat i Feminisme. Des del Govern, treballa per a prevenir, combatre i erradicar la violència masclista: des dels telèfons d'atenció a les dones que pateixen violència, a serveis més específics per lluitar contra la violència digital. Parlem amb ella amb motiu de la campanya del 25 N del Departament d'Igualtat i Feminisme de la Generalitat de Catalunya en contra de les violències masclistes en l'àmbit digital. Quines actuacions està desplegant ara mateix el Govern per combatre les violències masclistes, en general? El Govern de la Generalitat està fent diverses actuacions per atendre les violències masclistes que patim les dones pel simple fet de ser dones. Per una banda, estem consolidant tota la xarxa de recursos d'atenció a les dones víctimes de violència masclista, com són els serveis d'informació i atenció a les dones, els serveis d'intervenció especialitzada, el telèfon 24 hores els 365 dies de l'any, els punts de trobada… Però també estem ampliant tota una sèrie de serveis que potser ja existien, però que faltava enfortir o que simplement no existien, com el SIE Digital, un servei d'intervenció especialitzada que hem fet per la violència digital. Pel que fa als serveis d'intervenció especialitzada, quan el president Illa va arribar al govern i la consellera Eva María Menor va aterrar al Departament d'Igualtat i Feminisme, hi havia 17 serveis d'intervenció especialitzada. Però en aquests moments podem dir que en tenim 21 de físics i un de virtual, el SIE Digital Era oportú fer un servei especialitzat per a la violència a internet, i per això hem creat el Servei d'Intervenció Especialitzada de Violència Masclista Digital Pel 25N heu fet una campanya específica en contra de les violències masclistes digitals. Per què heu escollit aquest tema?  La campanya de la violència contra la violència masclista digital era molt urgent, entre altres coses, perquè les dades ens diuen quin ha de ser el nostre camí. Les dades ens diuen que el 73% de les persones que pateixen violència digital són dones. Això són tres de cada quatre. Les dades també alerten que el 90% de les persones que pateixen que algú estigui distribuint imatges seves de caràcter sexual sense consentiment són dones, nou de cada deu. I també tenim una dada molt important per al nostre país: el 74% de les dones que pateixen violència masclista digital són menors de vint-i-quatre anys. Aquestes dades ens porten a posar la violència masclista digital en el centre de l'agenda política, legislativa i mediàtica i, per això, hem volgut centrar aquest 25N en aquest tipus de violència. Al final, la violència masclista digital ens mostra que canvia la forma de la violència masclista, però encara tenim violència masclista. A vegades costa molt més identificar perquè és una violència més subtil… però això no vol dir que no tingui un impacte en la vida real de les dones, no? Un impacte que significa por, inseguretat, ansietat i, per tant, no és una violència virtual. Es produeix a l'àmbit virtual, però que té un impacte real en la vida de les dones. Com es pot denunciar, una violència que té lloc a les xarxes? Cada vegada hi ha més violència masclista digital, però fins ara no existia cap servei que donés resposta a aquest tipus de violència més enllà del nostre telèfon al qual es pot trucar per parlar de qualsevol situació de violència. Però creiem que era oportú fer un servei especialitzat en aquest sentit i hem creat el Servei d'Intervenció Especialitzada de Violència Masclista Digital, acompanyat de la campanya del 25N on reforcem la idea que "si sembla violència masclista, és violència masclista". Això és important perquè, de les dones que pateixen violència masclista digital, únicament el 12% s'atreveixen a demanar ajuda, i això demostra la importància de tenir un servei on adreçar-se per a demanar ajuda sense cap tabú ni cap prejudici per obtenir assessorament jurídic i psicològic. A més, el Servei d'Intervenció Especialitzada de Violència Masclista Digital també ajuda les dones a extreure proves que demostrin que pateixen violència i que poden ser d’utilitat per a denunciar.  Però si també tenim dificultats a l’hora d’identificar la violència digital, com ho podem fer per a arribar a denunciar? Doncs amb molta prevenció i molta sensibilització. Per això és tan important la coeducació des de la petita infància i l'educació afectivosexual a les escoles. Així, les noies aprenen a identificar què està passant si viuen una situació de violència masclista, però també perquè els nois, els adolescents, no exerceixin aquesta forma de violència masclista. Per tant, la prevenció i la sensibilització és molt important. Les dones que pateixen violència masclista han de saber que la Generalitat de Catalunya té una xarxa de recursos al seu abast Quin seria el missatge principal que voleu enviar a les dones que pateixen la violència masclista però que no s’atreveixen a demanar ajuda? El missatge principal per qualsevol dona, noia, adolescent… per a qualsevol dona en general que pateixi violència masclista és sobretot que no està sola. Cal que comuniqui aquesta violència i que ho parli amb el seu entorn de seguretat. Però també és molt important que sàpiga que la Generalitat de Catalunya té una xarxa de recursos al seu abast. Tant si vol informar-se, com explicar el que li està passant, no la deixarem sola en cap moment i l'acompanyarem en el seu procés. Al capdavall, tota dona mereix viure una vida lliure de por i mereix viure sense violència masclista.   Ara vivim un moment en que creixen els discursos negacionistes de la violència masclista. Com es combaten, des del Govern? Per combatre el negacionisme de la violència masclista, que està molt lligat amb el feixisme i amb les forces polítiques d'ultradreta, és molt important tenir dades. Per això la consellera Menor ens insisteix molt a tenir bases de dades, indicadors que ens permetin contrarestar els discursos de la ultradreta. Per exemple, ens diuen des del poder judicial que únicament el 0,0083% de les denúncies són falses. I davant aquest 0,0083, davant l'evidència científica, l'extrema dreta s'atreveix a parlar de denúncies falses, quan veiem que el tant per cent no arriba ni tan sols a l'1%. Les dades diuen que la violència masclista existeix, que agafa diferents formes, però que fa mal a les dones i contribueix al seu control i submissió, ja sigui violència física, sexual, psicològica, econòmica o digital. Per tant, és molt important contrarestar aquests discursos i mostrar les discriminacions estructurals que les dones patim pel simple fet de ser dones.  *Si alguna vegada et trobes en una situació de violència masclista, o en veus una al teu voltant, no estàs sol/a. Pots trucar gratuïtament i de manera confidencial al 900 900 120, o al 112 si és una emergència. – Departament d'Igualtat i Feminisme de la Generalitat de Catalunya

Per Rita Roig L'Anna Manso és escriptora, guionista i comunicadora. Pel seu articulisme feminista, ple d'humor i de crítica social, s'exposa a reaccions de tota mena, siguin a les xarxes o a la mateixa secció de comentaris dels diaris digitals. A part, com a autora de literatura infantil i juvenil, està en contacte amb el món dels adolescents i la seva manera de relacionar-se en l'espai digital. Parlem amb ella de donar la cara, d'escriure i opinar, i de la iniciativa "On són les dones" que va impulsar l'any 2016 per reivindicar la presència femenina en els espais d'opinió.  Has patit violència masclista digital a les xarxes? Crec que no hi ha cap dona que hagi interactuat al món digital que no hagi patit, en un grau o un altre, violència digital pel fet de ser dona. Si a sobre tens la gosadia d'opinar i de sentar càtedra al mateix nivell que ho faria qualsevol home, els punts es doblen. Si ho fas en català, tres punts més! Anem acumulant punts, però el factor més important és ser dona. Com es manifesta aquesta violència, en el teu cas? Té a veure amb parlar de feminisme a internet? Quan existia l'antic Twitter (ara a X tinc el perfil congelat per una qüestió de militància contra Elon Musk), si escrivia la paraula "feminisme", sempre hi havia algú que contestava. Aquest algú, per casualitat, sempre era un home que m'explicava exactament què volia dir jo. En el meu cas, m'ho he pogut prendre amb humor, perquè no és un assetjament bestial que m'incapaciti, cosa que sí que passa a moltes companyes de trinxera, com la Cristina Fallarás, que és el cas més paradigmàtic i dramàtic d'aquesta violència. Ser articulista també hi té a veure, aquest estiu vaig fer una sèrie de quaderns al Diari Ara sobre feminisme amb sentit de l'humor i vaig haver d'entomar així els comentaris d'alguns homes indignats. Jo els anomeno "Antonius", un nom inventat per no generalitzar, però que fa referència a l'home que reacciona tant a la defensiva, a qui li falta una bona part de comprensió lectora. A Instagram també rebo algun missatge violent. N'hi ha pocs, però els denuncio i els bloquejo. Soc gran partidària del bloqueig: cal contestar, però després bloquejar. Les xarxes són casa nostra i no hem de deixar entrar-hi a qualsevol. Parla'm de la iniciativa "On són les dones". Com va néixer i per quin motiu? Hi ha una violència digital que és proactiva: tu alces la veu i reps una reacció, sigui a les xarxes o als mitjans. Quan participes en tertúlies, pots rebre reaccions en forma de paternalisme o menyspreu. A part d'aquesta violència directa, hi ha l'altra, que és la més important: la violència per silenciament. L'any 2016 vaig tenir la fortuna de participar en la creació de la plataforma "On són les dones", formada per 50 dones unides per reivindicar el dret a participar en l'espai d'opinió dels mitjans catalans. Encara hi som. Tot i les millores, el fet que en la majoria dels diaris en paper el 80% de l'opinió sigui masculina demostra que falta moltíssima feina per fer. Ens dediquem periòdicament a recomptar quantes dones participen en els principals espais d'opinió dels mitjans catalans (columnes, crítiques i tertúlies) i ho expliquem a xarxes amb humor. La primera vegada va tenir bona acollida, però després ens deien que l'humor ja cansava. Aleshores, en comptes d'arronsar-nos, vam pensar: "Anem molt bé". Què n'opines, de l'anonimat a internet? El fet de ser un personatge públic fa que rebis més comentaris que si fossis anònima? Em qüestiono molt l'espai de comentaris dels diaris. Entenc que als mitjans els interessa, però deixa l'articulista exposat a comentaris molt desagradables que queden registrats, sense dret a rèplica. Sobre l'anonimat a les xarxes, estic rumiant-ho. Una identitat digital evitaria els bots, però l'anonimat és necessari per a l'activisme dels marges i la dissidència. El que sí que demano és reciprocitat: si jo signo amb nom i cognom, qui em comenta també ho hauria de fer per estar en igualtat. Com valores l'ús de les xarxes i la violència digital en els adolescents quan fas xerrades amb adolescents a les aules? Ho tens present quan escrius literatura juvenil? El món dels adolescents em preocupa, especialment com creixen els nois i la masculinitat que es conforma en l'entorn digital. Recomano molt el llibre Què passa amb els homes? de Caitlin Moran. Les noies tenen el feminisme com a referent, malgrat la pressió estètica, però els nois sovint no tenen referents positius i cauen en la "masclosfera". A la meva última novel·la juvenil, Violins elèctrics, parlo de la pressió de les xarxes. El protagonista té quinze anys, li surt una cua i ho amaga. Si això transcendís a les xarxes, seria duríssim per a ell. Agraeixo no haver tingut xarxes durant la meva adolescència, perquè hauria patit moltíssim i a les escoles defenso la lectura profunda com a eina de pensament crític i com un bon antídot contra la immediatesa reactiva de les xarxes.

Per Rita Roig L’Alba Lafarga treballa de gestora cultural, però fa divulgació a Youtube sobre filosofia, cultura i qüestions relacionades amb internet. Per a ella, ser a Youtube és una forma d’activisme. En un moment en què el món digital se’ns presenta com a hostil i fins i tot ens porta a l’esgotament, la seva mirada sobre internet és un oasi d’optimisme i, a la vegada, ofereix alternatives viables perquè les nostres vides digitals no estiguin plenes d’odi i de frustració. Parlem amb ella amb motiu de la campanya del 25 N del Departament d'Igualtat i Feminisme de la Generalitat de Catalunya en contra de les violències masclistes en l'àmbit digital. Internet és un lloc menys segur si ets una dona? Històricament, internet ha estat un espai menys còmode per a les dones i per a les persones que no s'identifiquen amb un gènere concret. I això, evidentment, ha portat al tipus d'experiència que tenim també dins d'Internet i com ens hi relacionem. Quin és el subjecte ideal per internet, qui hi està més còmode? Si parlem de les xarxes socials comercials, les més populars, diríem que el perfil idoni seria l'home blanc, ja que al final tots els algorismes estan dissenyats principalment per aquest tipus de persones, que són les que aconsegueixen sempre més llocs de feina, millors llocs de feina, millors sous. El disseny dels algorismes sempre està pensat des de llocs concrets, hem de tenir clar que no són estructures neutrals. Com és que internet no té un disseny neutral? Sovint associem la ciència i la tecnologia a la neutralitat, objectivitat i veracitat per la forma com es presenta a la societat. Però quan mirem com es produeix aquesta tecnologia, en aquest cas els algoritmes que gestionen internet, trobem que al darrere hi ha persones amb uns biaixos i uns prejudicis que, al final, traspassen a la cultura digital. Per exemple? Un dels primers casos que es va posar sobre la taula per denunciar això va ser la qüestió dels emojis. Ho va estudiar Marta Delatte: als inicis, els emojis estaven pensats sobretot per ser com persones blanques, especialment homes. De fet, eren els homes els que feien les accions i protagonitzaven les emoticones d'anar a cavall, fer esports, etcètera. En canvi, les dones sortien representades embarassades, ballant… No hi havia igualtat en l’espai de representació dels emojis. O pel que fa a comportaments, es veu clarament en l'actual X, l'antic Twitter, on el que funciona més són els continguts que permeten la reacció i, normalment, la reacció que té més efecte acostuma a ser aquella emocional que ens interpel·la a través de l'odi o de la ràbia. Per tant, l’algoritme atreu persones amb punts de vista molt diferents que no s'haurien trobat mai a la plataforma perquè aquesta interacció els mantingui barallant-se i consumint. L’algoritme atreu persones amb punts de vista molt diferents que no s'haurien trobat mai a la plataforma perquè aquesta interacció els mantingui barallant-se i consumint Què prioritza aquest algoritme? No podem parlar de com funcionen els algoritmes perquè les empreses són privades i opaques i no ensenyen el codi que hi ha al darrere. No obstant això, tenim documentació de molta gent que ha treballat a Silicon Valley i ha sortit de les empreses que declara que la seva feina era intentar maximitzar el temps que la gent està a la plataforma, independentment dels valors. Això porta a posicionar contingut d'extrema dreta o violent, perquè són ideals que van en contra de la construcció de la societat. La gent vol respondre-hi i, així, l’algoritme aconsegueix mantenir-te enganxat a la plataforma.  Això explica, per exemple, per què funciona el contingut de les 'tradwives'.  Sí. En el moment que el capitalisme de plataformes s'imposa, la gent va a les xarxes per intentar fer diners, per trobar una via de sortida a un món laboral precari. De fet, la Roro, que actualment es podria definir com a tradwife, va començar intentant fer contingut sobre anar al gimnàs, però va virar cap a aquesta performance digital de dona tradicional perquè és el que generava engagement. La Roro va començar intentant fer contingut sobre anar al gimnàs, però va virar cap a aquesta performance digital de dona tradicional perquè és el que generava engagement Com contrasta això que expliques amb l’internet de fa unes dècades? Era millor l’internet d’abans? L'internet antic era un espai digital que es va crear des de baix, a través de moltes persones que donaven el seu temps lliure per crear pàgines web, obrir fòrums i generar espais de conversa per compartir allò que t'interessava. Des dels inicis, les dones hi eren presents de forma molt massiva, tot i que no feien servir internet de la forma que a través de la història se'ns ha transmès. Per exemple, creaven pàgines de fans, espais de conversa, escrivien fanfictions… Tanmateix, des del començament que les dones no hem estat benvingudes en aquests espais digitals. De fet, en les primeres regles d'internet, creades en un fòrum, n’hi havia una que deia que era millor que no hi hagués dones. Però la diferència entre aquest internet primigeni i l’actual és que aleshores no funcionava a través d'un algoritme que mediava grans xarxes socials comercials, sinó que la gent es relacionava en webs i espais separats. Això permetia que no hi hagués l'intercanvi d'odi que tenim avui en dia.  Creus que la importància de la imatge en la petjada digital ha canviat les coses per a les dones? Sí, aquest canvi posa certes pressions estètiques sobre com t'has de veure i quina imatge has de representar, però al mateix temps també ha estat tot el contrari: un espai d'alliberament. A internet hi podem veure representats cossos i formes de fer i de pensar que abans no hi eren. Convivim amb dos escenaris: un d'aprenentatge i llibertat i, un altre, on ens enfrontem a una pressió estètica molt vigilant sobre els nostres cossos. Convivim amb dos escenaris: un d'aprenentatge i llibertat i, un altre, on ens enfrontem a una pressió estètica molt vigilant sobre els nostres cossos Tu ets youtuber i formes part d’una comunitat de gent d’esquerres que es diu Pantube. D’on neix aquesta iniciativa?  Estem en un moment de saturació de les xarxes socials comercials, principalment pels anuncis i la constant exposició a productes de consum. Jo formo part del col·lectiu digital Pantube, que som creadors de contingut des de l'esquerra, i que va néixer com una xarxa de suport mutu entre les creadores. Fer contingut a internet és bastant hostil i solitari, i Pantube ens ajuda a marcar agenda i difondre discursos que els mitjans convencionals no atenen.  Hi ha espais que consideris lliures de violència, que convidin al pensament crític o que siguin segurs? Ara mateix està naixent el Fedivers, una xarxa de pàgines web d'internet federades que no són propietat de cap empresa privada, sinó que són gestionades per altres persones. La gràcia és que no funcionen per algoritmes, sinó que són cronològics, i busquen retorn a l'internet de connectar amb la gent que tu volies estar connectada. Des de Pantube, de fet, intentem animar la gent a començar a conèixer plataformes com Mastodon (que és l’alternativa a Twitter) i PixelFed (l’alternativa a Instagram). I les xarxes socials comercials, les de tota la vida, són un cas perdut? Com a xarxa social comercial, crec que la que permet més la creació i ser més lliure a la gent, sobretot la gent jove, és TikTok. Quan un vídeo es fa viral potser rep hate, però als mateixos comentaris la gent reacciona i contesta als missatges d'odi, i el creador mateix no cal que faci aquesta gestió. És un espai interessant on fins i tot es generen nous continguts a partir dels comentaris! Després, hi ha plataformes que estan funcionant molt bé ara, com Substack. És un espai de conversa més tranquil·la on poder llegir textos llargs i, en l'àmbit català i espanyol, comença a proliferar. *Si alguna vegada et trobes en una situació de violència masclista, o en veus una al teu voltant, no estàs sol/a. Pots trucar gratuïtament i de manera confidencial al 900 900 120, o al 112 si és una emergència. – Departament d'Igualtat i Feminisme de la Generalitat de Catalunya

Per Rita Roig Les violències digitals passen a internet, però se sancionen als tribunals. Encara que puguin passar més desapercebudes, el sistema jurídic està preparat per a condemnar-les i protegir les víctimes. En parlem amb l’advocada penalista i criminòloga Carla Vall, que en la seva trajectòria laboral ha treballat per fer front a les violències masclistes. Parlem amb ella amb motiu de la campanya del 25 N del Departament d'Igualtat i Feminisme de la Generalitat de Catalunya en contra de les violències masclistes en l'àmbit digital. Què és una violència masclista digital? Les violències masclistes digitals són aquelles violències que necessiten internet i dispositius tecnològics per fer efecte. Una diferència amb el que seria el món 1.0 és que es poden reproduir més fàcilment. Per exemple, si en el món offline tu pateixes una violència, és més fàcil que es produeixi una única vegada, però davant de delictes tecnològics és molt més probable que es vagi replicant una vegada i una altra i que, a més a més, no puguis acabar esborrant del tot el rastre d'aquest delicte. En una violència digital la reparació és bastant més complexa.  Quin marc legal tenen les violències digitals? En els últims anys hi ha hagut molts canvis legislatius. La Llei del Només sí és sí, per exemple, contempla molt la dimensió de la violència sexual digital i la persecució de delictes que es donen específicament a les xarxes. I la mateixa llei catalana dona una nova dimensió a aquestes violències.  Quines són les violències digitals més freqüents?  Què ens crida l'atenció avui en dia? En les dones més joves, un nivell de control absolutíssim sobretot en relacions de parella. S’han vist coses de l’estil de "posa la càmera durant tota la nit perquè jo vull comprovar que estàs dormint sola a casa". Passa en parelles joves, perquè viuen separats, però el món digital facilita la continuïtat d’aquestes violències des de primera hora del matí (per exemple, “ensenya’m quina roba portes”) o els clàssics i atemporals “comparteix-me la ubicació”. Després també trobem tot el camp de la sextorsió: delictes que es fan utilitzant la vergonya social de les dones per escarnir-les, per coaccionar-les. Al final, l’arribada d’internet ha fet que amb molt poc esforç tu puguis obtenir molta informació i que aquesta informació tu la facis servir per controlar. És a dir, el mateix nivell de control sense tecnologies és impossible.  "Les violències digitals col·lideixen amb uns codis socials sobre la sexualitat de les dones" Què podem fer per combatre aquest control? Es poden penar en l'àmbit legal? La majoria de les situacions que estic descrivint, de control moral, són delictes contra la integritat moral de la víctima, que acaba actuant per no provocar el seu agressor i que la situació no vagi a pitjor. Un entrebanc que ens trobem és que, a vegades, tenim aquestes situacions de control romantitzades. Però, d'altra banda, penso que les joves són molt l'antídot de tot això. Tenim una generació de dones joves més ancorades a l'esquerra i més feministes que mai! Ara bé, tenen un problema, que és que es troben amb la situació oposada en el sector masculí, on les generacions que pugen són més masclistes i reaccionàries. Aquí hi ha una problemàtica que fa que es manifesti en forma de violència. En molts casos, ells no poden establir relacions igualitàries. El que volen són situacions de subjugació. I el sistema legal està sensibilitzat, respecte a aquestes violències?  Les persones que vam néixer sense accés a internet tenim una bretxa generacional molt important respecte a aquelles persones que han crescut sent fotografiades i penjades a les xarxes. Les persones més adultes poden pensar que el que passa a les xarxes és menys real, però és un error, perquè pels joves, l’accés a internet forma part de la seva identitat, del seu dia a dia i aquest tipus d'agressions provoquen lesions molt i molt grans. A part tenim una problemàtica: moltes de les violències digitals col·lideixen amb uns codis socials sobre la sexualitat de les dones, sobre com ens hem de comportar. La norma social ens diu que si incomplim aquests codis ens hem posat en risc de manera voluntària. I clar, els jutges, els fiscals iels advocats vivim en aquesta mateixa societat, i traslladem aquests judicis socials a la pràctica legal. Als tribunals he sentit més d’una vegada comentaris de l’estil “per què li va enviar aquestes fotografies a aquelles hores de la nit?”. És clar, si una dona no hagués enviat fotografies no hi hauria delicte de sextorsió. Però si no hagués nascut, doncs tampoc existiria el delicte, no? La realitat és que les dones existim i tenim una vida que hem de desplegar, dins de la qual hi ha la llibertat sexual, que tenim dret a practicar, en l’àmbit físic i digital. Encara que socialment pesi l’argumentari d'“aquesta és una fresca” per sobre del d'“aquest és un cabró” hem de lluitar perquè la sanció social i la jurídica condemnin el delicte.  Tenim una generació de dones joves més ancorades a l'esquerra i més feministes que mai! Aquesta sanció social pot dur a les dones a no denunciar.  Sí, la vergonya fa que, moltes vegades, les víctimes sentin que és millor deixar-ho passar que no confrontar-ho. Pensen que serà pitjor, però tot això remet a la norma social que et diu “si et portes bé, no t’atacaran”. Però sabem que és mentida! Sent una bona nena no estàs protegida. Estàs protegida sent una dona forta. Una de les claus per entendre la violència digital és pensar que és una violència molt sexuada, perquè la sexualitat és una manera específica de violència contra les dones, a ells no els afecta. El necessita la sanció social que hi ha respecte a nosaltres pel fet d'haver tingut pràctiques sexuals, encara que siguin falses, encara que no hagin existit, com en els casos del deepfake. Per això existeix aquesta vergonya. Quin paper hi juga, aquí, l’anonimat a internet? Creus que hauria de desaparèixer? Hi he reflexionat molt i he tingut moltes posicions amb relació a l'anonimat a internet. Però és que és un espai de violència tan bèstia contra les dones que penso que hauria d'existir l'obligació de dir: “mira, sota aquest perfil hi soc jo”. Fins i tot podria haver-hi l'opció que públicament fossis anònim, però que, si es fes un requeriment judicial, es pogués conèixer la identitat rere un perfil. Hi ha situacions que són summament greus, que expulsen les dones de les xarxes i això no s’hauria de permetre. *Si alguna vegada et trobes en una situació de violència masclista, o en veus una al teu voltant, no estàs sol/a. Pots trucar gratuïtament i de manera confidencial al 900 900 120, o al 112 si és una emergència. – Departament d'Igualtat i Feminisme de la Generalitat de Catalunya

HIVERN DEL 2025: Teniu fred i molta gana? La brasa està de moda: i ho certifiquen les propostes de Leña de Dani García i Kresala de Sagardi, carn i peix d'altíssima volada que demostren que amb el primitivisme es poden fer filigranes gastronòmiques i tècniques (també cal ser un mestre i tenir el millor producte possible, és clar). I prossegueix l'etern i gustós retorn al bar i a la cuina catalana: en Carles Abellan torna per la porta gran amb el Bar Vint-i-Quatre, els amics de Lluritu obren el Lluritu 3 –una marisqueria de mar i muntanya com una casa, camuflada amb una barra– i Slow and Low, un restaurant Michelin, obre una barra de tapa i al capipota amb el Bar Canyí (sí, amb 'ny'). Deia Michelin? Doncs pel 2025 l'han merescuda dos restaurants estimats i reivindicats per aquesta casa des que van obrir com són Mae i Teatro. Una abraçada a tothom i bon profit!   Benvinguts a la llista dels 50 millors restaurants de Barcelona, on trobareu les adreces més delicioses de la ciutat, els millors llocs on menjar escollits amb cura, empirisme i precisió (que hi hem anat, vaja!). Aquesta és una de les millors ciutats del món per menjar i beure. L'oferta és variada, de qualitat, monumental: des del petit bar de tapes de tota la vida, passant pels restaurants amb estrelles Michelin, la millor cuina italiana  i també llocs on menjar bo i molt barat.  NO T'HO PERDIS: Teniu més set que gana? Aquests són els millors bars de Barcelona

A Barcelona el sushi, més que una moda, és una tradició. Si us cenyiu a aquesta llista de restaurants japonesos us assegurem que teniu garantit menjar el peix més fresc, el tall més fi i l'arròs més ben fet. Però si el peix cru no és la vostra tassa de te, teniu rotllet de menjar japonès per a la resta de la vostra vida: tasteu el millor ramen de Barcelona. I si voleu seguir amb els sabors asiàtics de qualitat, no deixeu de tastar altres gastronomies irrenunciables, amb els millors restarants xinesos i també els restaurans coreans més espectaculars de Barcelona. NO T'HO PERDIS: Els millors restaurants de Barcelona

La cuina italiana és, possiblement, la més popular del món. A qualsevol racó d'Occident és ben fàcil trobar un restaurant del país de la bota o degustar un bon plat de pasta, una pizza ben feta o delícies dolces com el tiramisú. Barcelona, on viu una important colònia d'italiana, és tota una referència d'aquesta gastronomia fora d'Itàlia: descobriu els millors restaurants de cuina italiana que podeu trobar a la ciutat, i mengeu italià més enllà del binomi pasta-pizza (que també l'hi trobareu!). Però si us decanteu específicament per les pizzes, feu un cop d'ull a aquesta altra llista. I si han de ser sense gluten, consulteu-ho aquí. NO T'HO PERDIS: Els 50 millors restaurants de Barcelona

Els bars de tapes són una religió laica i una excusa perfecta per reunir-se amb amics i passar una bona estona. Poden ser un aperitiu perfecte abans d'un àpat potent, o un festival variat que es justifica per si mateix. Les tapes són les reines dels bars i del bon menjar i beure (amb especial volença per patates braves i croquetes). On menjar les millors tapes de Barcelona? Us recomanem que us deixeu guiar per aquesta llista de bars amb tapes infal·libles. Visca la tapa! NO T'HO PERDIS: Els millors restaurants de Barcelona 

Si en les distàncies curtes era quan un perfum se la jugava, amb els restaurants això passa amb els menús de migdia. Qui més qui menys, ja no pot prescindir d'aquesta fórmula. I encara que en alguns casos això ha provocat una retallada de qualitat per augmentar el marge de benefici, en molts d'altres ha provocat una competència ferotge a l'hora d'oferir el millor producte i elaboració. El plaer és nostre. A gaudir. I si allò que voleu és beure fi, els 100 millors bars de la ciutat esperen les vostres natges als seus tamborets.  NO T'HO PERDIS: Els 50 millors restaurants de Barcelona triats per Time Out Barcelona

Barcelona continua estant al capdavant de l'avantguarda gastronòmica internacional, com ho demostren les 39 estrelles Michelin que atresora la ciutat, repartides entre 29 restaurants. A la guia vigent per al 2025 entren al tauler de joc amb una estrella els restaurants Teatro, Mae, Prodigi i Fishology, en una aposta de la guia francesa en reconeixement del talent jove i de restaurants amb un servei de sala heterodox. Si voleu fer-vos un homenatge, aquests restaurants no poden fallar. I recordeu que el territori català és ple de talent gastronòmic estrellat. Bon profit!NO T'HO PERDIS: Els 50 millors restaurants de Barcelona

Si esteu preparant una primera cita, un aniversari, una vetllada especial, si celebreu Sant Valentí o Sant Jordi, o si només us agrada sopar en parella en un ambient romàntic, els locals d'aquesta llista us faran quedar com Déu. Remateu la cita amb un bon còctel o a una terrassa amb vistes i en Cupido s'encarregarà de la resta. NO T'HO PERDIS: Els 50 millors restaurants de Barcelona